“Per fer feliç a un infant no cal donar-li ni deixar-li fer tot” (Proverbi xinès)

Benvinguts de nou al nostre blog,

Els nadons neixen prematurs, de manera que no es poden valer per si mateixos, necessiten que algú els proporcioni protecció física i emocional. En definitiva que aporti la seguretat, estabilitat i consistència respecte a les accions quotidianes que li permeti madurar.

Aquesta funció la realitzarà l’adult quotidianament mentre realitza les tasques d’alimentació, higiene, protecció, acolliment… i això permetrà a l’infant anar estructurant, donant sentit i organitzant la informació que prové de l’exterior.

L’infant ha de sentir-se estimat, ha de ser sens dubte el rei o la reina de la casa, per adquirir estabilitat, seguretat, confiança i aprendre a estimar-se a un mateix.

A mesura que el nen creix i per tal de poder continuar avançant en el camí de la maduració personal cal que vagi aprenent a acceptar també petites desil·lusions, petits desenganys o petites frustracions. La joguina que vol està massa lluny, no hi ha més galetes…

Serà d’aquesta manera que l’infant intentarà superar-se i lluitar per aconseguir allò que vol. Acceptar que no es pot tenir sempre tot. Tolerar les frustracions, aprendre a ajornar la satisfacció del desig, tolerar una negativa, saber obtenir la motivació necessària per superar els reptes, reconèixer l’esforç personal… són valors que permeten viure en pau i a gust amb un mateix i amb la societat. Els primers anys de vida ha d’anar aprenent a acceptar els límits imposat per la societat, la qual cosa li permetrà acceptar els propis límits personals.

L’infant ha de sentir-se limitat per poder madurar i créixer. Necessita que l’adult exerceixi de persona adulta, posant límits, marcant pautes, prenent decisions i exercint l’autoritat que no s’ha de confondre amb l’autoritarisme.

La imposició de límits no té res a veure amb l’autoritarisme, cal fer-ho des del respecte, la tolerància i l’estimació.

PER QUÈ CAL POSAR LÍMITS?

L’objectiu principal té com a finalitat integrar a l’infant a l’entorn més proper, per conseqüentment intentar aconseguir un benestar psíquic, físic i relacional. Els límits ajuden a ordenar la existència, a donar sentit en el que es fa dia a dia. Convé proporcionar un model de vida coherent i adaptat al moment evolutiu i a la societat en la l’infant que està immers.

Quan els límits són consistents i coherents aporten protecció, representen un suport i una guia o camí que permet saber cap a on s’ha d’anar i per tant permetran a l’infant ubicar-se en el món i avançar cap el camí de la maduració personal i autonomia.

Permeten la creació d’una personalitat amb seguretat i confiança. L’infant sense límits serà un adult insegur, dèspota, no mostrarà cap respecte per les necessitats dels altres, no sabrà afrontar les dificultats ni a tolerar les frustracions. En definitiva es convertirà en un tirà.

QUAN CAL POSAR LÍMITS?
Els primers mesos de vida són un bon moment per començar, tan sols caldrà tenir en compte les capacitats de l’infant i tenir present el moment evolutiu en el qual es troba.

Si mentre va creixent no hi ha funció limitadora què passarà quan sigui més gran? Quan ja serà capaç de prendre les seves pròpies decisions i imposar ell els límits als altres?

COM S’HAN DE POSAR ELS LÍMITS?

  • Les paraules que defineixen com fer-ho són fermesa, autoritat, coherència i consistència.
  • Fermesa, autoritat i alhora dolçor i contenció que vindria a ser la capacitat de saber parar, acollir, ordenar i estructurar una situació. Cal ser també molt constants.
  • Els pares mai no han de ser un amic per al seu fill. Cal posar a tothom en el seu paper i assumir la responsabilitat de ser pares, la qual cosa implica cometre errades i prendre decisions no sempre a gust de tothom.
  • Saber-se posar al lloc de l’altre, escoltar, entendre, respectar, no tant imposar com millor intentar buscar la complicitat de l’infant de manera que accepti amb plaer i satisfacció allò que se li proposa.
  • En la pràctica això no és tant fàcil, per tant cal tenir en compte l’economia de conflictes. Això vol dir, evitar aquelles situacions que no impliquin risc, que realment no són importants, fer els ulls grossos, per no caure en situacions conflictives de manera constant, ja que això esgota a qualsevol.

Idees importants que cal tenir clares sobre com han de ser els límits

  • S’ha de crear un clima d’afecte i comprensió.
  • Els límits i les ordres han de ser raonables, per tant han de ser comprensibles i clars. L’infant els ha d’entendre per poder-los realitzar.
  • Cal el màxim de coordinació entre totes les persones implicades en l’educació de l’infant: la família, pares, avis, cangurs i l’escola.
  • Proposar els límits de manera progressiva, l’excés provoca saturació i impedeix una bona resolució.
  • Explicar quines conseqüències tindrà la seva acció, tan si compleix la norma com si no.
  • No perdre el control ni donar lloc a situacions d’ambivalència. No buscar l’enfrontament ni establir lluites de poder.
  • No utilitzar sistemàticament les amenaces i els càstigs. Fer una valoració positiva oferint alternatives i propostes de millora.
  • Estar atents i aprendre a escoltar les demandes i les necessitats de l’infant.
  • Intentar posar-se en el lloc de l’infant, per què fa el que fa, esbrinar quin és el motiu que l’ha dut a fer allò tot i que sovint no s’obtindrà sempre una resposta clara, per tant tampoc cal obsessionar-se.
  • Actuar més que no pas dir. No fer ni donar reflexions llargues i difícils d’entendre.
  • Oferir models coherents i adequats a allò que volem transmetre.
  • Utilitzar el seny i el sentit comú.
  • Tractar amb respecte i escoltar a l’altre el que també té a dir.
  • Cal aprendre a acceptar els propis errors i admetre que ningú no és perfecte.

RESOLUCIÓ DE CONFLICTES

Quina és la millor actitud en la resolució de conflictes?

  • ABANS
    Prevenció. Convé preparar pels futurs esdeveniments. Explicar amb claredat què passarà i què s’espera que faci.
  • DURANT
    Transmetre la seguretat que la decisió pressa és la millor opció, mantenir la clama i la confiança. Coherència i contundència.
  • DESPRÉS
    Reflexionar sobre el què ha passat, ajustant el llenguatge al nivell de comprensió del nen. Valorar l’actuació de manera positiva i en cas que la resolució no hagi estat adequada oferir alternatives i estratègies per mitjà de jocs de simulació, de rol o joc simbòlic. Buscar la part divertida i mostrar la situació amb exageració, de manera còmica. Els infants són més d’acció que de reflexió, per tant no s’ha de fer una llarga reflexió verbal.

PREMIS I CÀSTIGS

Sempre és molt millor i més efectiu valorar que no pas castigar. Castigar crea sentiments de culpa que no ajuden a avançar i progressar en el creixement personal. L’agressió verbal o física i la pèrdua de control per part de l’adult desborda a l’infant, ja que la imatge que rep és que l’adult tampoc controla la situació, s’espanta i crea inseguretat.

El premi o recompensa no cal que sigui material, sinó que pot ser una valoració verbal amb un elogi, una mostra d’alegria, afecte o senzillament fer veure o fer esment a la satisfacció per la feina ben fet.

Quan calgui imposar un càstig aquest ha de ser proporcionat a l’acció realitzada i a ser possible de compliment immediat. Els càstigs no s’ha d’aplicar de manera sistemàtica ja que perden els seu efecte regulador de la conducta i creen sentiment d’inferioritat.

Amb el temps i a mida que es va fent gran i va madurant s’ha d’anar acostumant a buscar en un mateix la valoració i l’elogi per les tasques realitzades de manera satisfactòria i no buscar la recompensa sempre en els altres.

Com aconseguir conductes desitjables

  • No cedir davant les imposicions de l’infant. L’adult ha de mantenir una actitud ferma i clara, sense dubtar. De ben segur que d’aquesta manera no us posarà tan a prova.
  • Expliqueu com ha de fer o demanar les coses per obtenir allò que vol, en cas que es pugui concedir.
  • Ignorar la conducta que es vol eradicar, per tant retirar l’atenció davant una conducta no desitjada. No mantenir contacte visual ni verbal. Si cal sortir de l’habitació i tornar quan la conducta de desobediència s’acabi. No abandonar abans d’hora.
  • Reforçar les conductes positives, que seran les contràries a les que es volen eliminar.
  • Eliminar esdeveniments agradables a canvi. Si no vol recollir les joguines no se li pot deixar veure la televisió.
  • Les persones de l’entorn no poden entrar en contradicció, hi ha d’haver acord educatiu.
  • Sorprendre quan es porti bé. Comentar que això és el que agrada.
  • Reconèixer els progressos, millores i esforços en públic.
  • Utilitzar incentius i reconeixements immediats.
  • Oferir alternatives en les accions no desitjades o comentar quina és la resposta que s’espera en aquell moment.
  • Prevenir situacions conflictives i reaccions incontrolades.
  • Donar mostres i models correctes d’allò que es pretén que s’aprengui, predicar amb l’exemple.
  • Procurar que resulti rentable fer el que s’ha de fer.
  • Crear una bona autoestima i ensenyar a ser feliç.
  • Valorar l’esforç, la capacitat i la voluntat del que està aprenent.
  • Confiar, acceptar i comprendre als altres. Saber contenir emocions.
  • Establir normes clares, precises i ben definides. Límits molt clars per donar seguretat i confiança.
  • Fomentar l’autonomia i la responsabilitat.
  • Buscar el que tothom té de bo, segur que ho trobaràs.
  • Evitar els càstigs, no són eficaços i hi ha altres alternatives.
  • Aprendre dels errors i acceptar la frustració, les limitacions i defectes.
  • Educar en la responsabilitat i en la presa de decisió.
  • Donar a cadascú el que necessita, com a persona única i irrepetible.
  • Escoltar, dialogar, ser empàtic per entendre sentiments, dubtes i preocupacions i així poder guiar, acceptar i ajudar.
  • No improvisar, planificar i dissenyar l’acció educativa.
  • Estar sempre al dia i avaluar-se a un mateix sovint.

Bé, esperem que aquest nou post us sigui realment útil i us convidem a continuar atents als nostres continguts, moltes gràcies per seguir-nos!!

També us pot interessar…

Share This